Ningú hauria dit fa unes dècades que escurçar distàncies podria convertir-se en sinònim de llunyania. Estem més a prop que mai, i al mateix temps, comencem a sentir-nos més lluny que mai dels nostres éssers estimats, amics i coneguts.

Sembla ser que, després del que van anomenar «pandèmia», una part important de la societat ha començat a renunciar o a reduir els contactes i les relacions amb el seu entorn.

La cultura del TENIR per a SER, de l’entreteniment, les addiccions, el consum d’estupefaents, entre d’altres, està portant milers de persones a substituir les relacions de les quals es nodrien per formes de relació més aviat individualistes, esporàdiques i superficials en el millor dels casos.

Altres persones, davant aquest panorama, ja no s’atreveixen a expressar les formes de relació d’abans i, poc a poc, amb diferents intensitats i formes, s’han anat allunyant, sentint que la proximitat de les persones ara és una quimera. Així és com moltes persones de tot tipus, de diferents condicions econòmiques i socials, han optat per allunyar-se dels altres malgrat no desitjar-ho.

A l’habitual «Soledat no Desitjada» de les persones grans, comencen a sumar-se milers de persones adultes i joves que no acaben de trobar un espai ni persones amb les quals compartir el seu dia a dia ni la seva pròpia existència.